ESTAT ESPANYOL I ESGLÉSIA CATÒLICA: EL DEBAT HISTÒRIC
IVAN VELOSO, Secretari d'Acció Social JSC-CCGG
1r Debat
Companys i companyes, des de la JSC de comarques gironines volem fer avui un reclam per a instigar al govern del nostre Estat per a que canviï el sistema de finançament de l’Església Catòlica actual, ja que considerem que aquest és retrògrad, inconstitucional i propi d’un estat que es declari confessional catòlic.
Per a començar el nostre reclam creiem convenient esmentar la recent història al respecte d’aquest finançament i com és l’actual sistema i cap a on demanem i volem que avanci.
Cal viatjar fins al 1837, any fins el que l’església compartia amb l’estat la prerrogativa de captar tributs, en concret dos: els delmes i les primícies.
Però amb la constitució de 1827 això canvià, i l’estat li prengué aquestes prerrogatives i passà a ser ell l’únic que va poder recaptar impostos. A canvi d’això i les desamortitzacions, també imposades en aquells temps, l’Estat es va comprometre a dotar econòmicament a l’Església a través de partides de diners. Dotació que sempre ha estat vigent a Espanya, excepte durant la Segona República, període en el qual els governs progressistes s’esforçaren per a portar a terme una política laica, fet que els costà, cal dir-ho, un enfrontament molt important amb el mateix Clergat, enfrontament que seria un dels pilars fonamentals de l’aixecament del 18 de juliol de 1936.
Posteriorment, quan les tesis dels militars s’imposaren a través de la dictadura del General Franco, ja el 1939, la politica religiosa faria un violent gir a la dreta, primer a partir de la llei del 9 de novembre, i, sobretot, mitjançant amb la firma del Concordat de 1953, entre l’Estat i la Santa Seu. Finalment, al 1979 es va signar l’acord sobre assumptes econòmics entre les mateixes parts, acord que seguia mantenint l’aportació econòmica de l’Estat a l’Església, mitjançant els mateixos mètodes que, encara avui, segueixen operant.
Un cop vista molt per sobre la història del finançament eclesiàstic al nostre país, cal incidir en l’actual sistema de finançament i l’Acord sobre assumptes econòmics esmentat abans, per tal que es pugui entendre la situació econòmica que es manté, ara mateix a Espanya, entre l’Església Catòlica i l’Estat.
El finançament directe es basa en l’acord de 1979 en el que s’estableixen tres fases i el propòsit final d’arribar a l’autofinançament, que és el que des de JSC comarques gironines reclamem que es dugui a terme, ja que ara mateix és el propi Estat, és a dir, els ciutadans, tan creients, com no creients, com també creients d’altres religions, qui paguen i suporten econòmicament el Catolicisme al nostre país.
Aquestes tres fases a les quals es feia referència havien d’ésser assolides en uns terminis determinats, terminis que han estat incomplerts per part dels successius governs i per la Santa Seu, a la qual tampoc interessa que es compleixin.
Ara mateix la societat espanyola està immersa en la segona fase, en què, a través de la declaració de la renta de tots els ciutadans, l’Estat assigna un percentatge per l’Església. Aquest percentatge és el que els contribuents, de forma voluntària, tributen per tal que sigui gestionat per l’Església Catòlica a Espanya, i en total representa un 0’5239% de la quota íntegra de l’IRPF. A part d’aquesta important quantitat de diners que l’Estat deixa de rebre, ja que és descompta del que hauria de rebre a través de la declaració de la renta, existeix el compromís que es destinin fons públics estatals fins a igualar les partides pressupostàries que rebia l’Església abans que s’arribés a la segona fase de l’acord (partides que eren negociades per l’Estat i l’Església i l’estat entregava íntegrament). Però de totes formes, i analitzant més a fons l’actual sistema, no deixa d’estar basat en una idea de tribut de l’Estat envers l’Església, en forma d’una única partida pressupostària “a fons perdut”, anualment, sistema que ens deixa en la mateixa situació que abans dels pactes, és a dir: finançament total de l’Església per part de la totalitat dels ciutadans espanyols, retallant el pressupost de l’Estat i per tant retallant també les possibles despeses socials que es podrien dur a terme amb aquests diners.
Analitzat el sistema actual cal explicar què és el que, des del socialisme català, volem i què és el que correspondria segons l’acord citat anteriorment (que són coses diferents). Pel que fa a l’acord, s’hauria de passar a la tercera fase al 2005, és a dir, s’arriba tard. Aquesta consistiria en que l’Església Catòlica només rebria el que els ciutadans en la declaració de la renta destinessin a aquesta, el 0,5% dels que ho vulguin destinar.
Per tant, des de JSC reclamem primer de tot que el Govern sigui valent i doni el primer pas endavant per tal que s’assoleixi la tercera i última fase d’aquest acord, deixant així d’enviar diners amb partides pressupostàries per a una institució de la que molts no en som seguidors (últims estudis ens diuen que nomès el 49% dels joves espanyols es declaren creients catòlics, ja siguin practicants o no). I reclamem que quan aquest pas necessari per a complir la legalitat internacional (que sorgeix de l’acord de 1979) es doni i l’Església es quedi amb el finançament que cada espanyol li vulgui donar restant-ho al que rep l’estat. Tot i això, apostem també perquè es doni un pas més endavant encara, molt més valent i que requerirà un gran esforç per part de les institucions: arribar al sistema que existeix a Alemanya. En aquest país el finançament es fa a través també de la declaració de la renda, però l’estat no cedeix una part del que hauria de rebre, si no que fa de simple recaptador. A Espanya creiem que s’hauria d’assolir aquest model de finançament, que acabaria realitzant-se a través d’aportacions de la ciutadania a la declaració de la renda, en la que existiria la possibilitat que els ciutadans que volguessin predestinessin diners a la institució catòlica marcant-ho també a la seva pròpia declaració, però aquesta quantitat no es restaria de la quota íntegra de l’IRPF, si no que se li hauria de sumar aquest 0.5% que seria el que es destinaria a l’Església.
Amb aquestes mesures es reforçaria el caràcter laic de l’Estat (recordem que la Constitució Espanyola diu que l’Estat no podrà finançar cap religió) i a canvi aquest rebria més diners del que rep ara mateix, podent així destinar mes partides pressupostàries a temes socials que sí que preocupen a la gran part de la població del nostre país, com serien la falta de vivenda, la sanitat, l’educació,...
I per concloure el nostre manifest, només recordar que des de JSC demanem que es deixi de finançar a l’Església a costa de tots els ciutadans, i que el que s’hauria de fer és deixar que l’Església sigui “tan rica o tan pobre com la societat espanyola volgués”, i des d’aquí donem tot el suport i ajuda necessaris al Govern i a la resta de partits polítics i associacions per tal que se sumin a aquesta proposta.
Perquè els diners de la societat espanyola han de ser per la societat espanyola, o per on aquesta els vulgui destinar.
Per a començar el nostre reclam creiem convenient esmentar la recent història al respecte d’aquest finançament i com és l’actual sistema i cap a on demanem i volem que avanci.
Cal viatjar fins al 1837, any fins el que l’església compartia amb l’estat la prerrogativa de captar tributs, en concret dos: els delmes i les primícies.
Però amb la constitució de 1827 això canvià, i l’estat li prengué aquestes prerrogatives i passà a ser ell l’únic que va poder recaptar impostos. A canvi d’això i les desamortitzacions, també imposades en aquells temps, l’Estat es va comprometre a dotar econòmicament a l’Església a través de partides de diners. Dotació que sempre ha estat vigent a Espanya, excepte durant la Segona República, període en el qual els governs progressistes s’esforçaren per a portar a terme una política laica, fet que els costà, cal dir-ho, un enfrontament molt important amb el mateix Clergat, enfrontament que seria un dels pilars fonamentals de l’aixecament del 18 de juliol de 1936.
Posteriorment, quan les tesis dels militars s’imposaren a través de la dictadura del General Franco, ja el 1939, la politica religiosa faria un violent gir a la dreta, primer a partir de la llei del 9 de novembre, i, sobretot, mitjançant amb la firma del Concordat de 1953, entre l’Estat i la Santa Seu. Finalment, al 1979 es va signar l’acord sobre assumptes econòmics entre les mateixes parts, acord que seguia mantenint l’aportació econòmica de l’Estat a l’Església, mitjançant els mateixos mètodes que, encara avui, segueixen operant.
Un cop vista molt per sobre la història del finançament eclesiàstic al nostre país, cal incidir en l’actual sistema de finançament i l’Acord sobre assumptes econòmics esmentat abans, per tal que es pugui entendre la situació econòmica que es manté, ara mateix a Espanya, entre l’Església Catòlica i l’Estat.
El finançament directe es basa en l’acord de 1979 en el que s’estableixen tres fases i el propòsit final d’arribar a l’autofinançament, que és el que des de JSC comarques gironines reclamem que es dugui a terme, ja que ara mateix és el propi Estat, és a dir, els ciutadans, tan creients, com no creients, com també creients d’altres religions, qui paguen i suporten econòmicament el Catolicisme al nostre país.
Aquestes tres fases a les quals es feia referència havien d’ésser assolides en uns terminis determinats, terminis que han estat incomplerts per part dels successius governs i per la Santa Seu, a la qual tampoc interessa que es compleixin.
Ara mateix la societat espanyola està immersa en la segona fase, en què, a través de la declaració de la renta de tots els ciutadans, l’Estat assigna un percentatge per l’Església. Aquest percentatge és el que els contribuents, de forma voluntària, tributen per tal que sigui gestionat per l’Església Catòlica a Espanya, i en total representa un 0’5239% de la quota íntegra de l’IRPF. A part d’aquesta important quantitat de diners que l’Estat deixa de rebre, ja que és descompta del que hauria de rebre a través de la declaració de la renta, existeix el compromís que es destinin fons públics estatals fins a igualar les partides pressupostàries que rebia l’Església abans que s’arribés a la segona fase de l’acord (partides que eren negociades per l’Estat i l’Església i l’estat entregava íntegrament). Però de totes formes, i analitzant més a fons l’actual sistema, no deixa d’estar basat en una idea de tribut de l’Estat envers l’Església, en forma d’una única partida pressupostària “a fons perdut”, anualment, sistema que ens deixa en la mateixa situació que abans dels pactes, és a dir: finançament total de l’Església per part de la totalitat dels ciutadans espanyols, retallant el pressupost de l’Estat i per tant retallant també les possibles despeses socials que es podrien dur a terme amb aquests diners.
Analitzat el sistema actual cal explicar què és el que, des del socialisme català, volem i què és el que correspondria segons l’acord citat anteriorment (que són coses diferents). Pel que fa a l’acord, s’hauria de passar a la tercera fase al 2005, és a dir, s’arriba tard. Aquesta consistiria en que l’Església Catòlica només rebria el que els ciutadans en la declaració de la renta destinessin a aquesta, el 0,5% dels que ho vulguin destinar.
Per tant, des de JSC reclamem primer de tot que el Govern sigui valent i doni el primer pas endavant per tal que s’assoleixi la tercera i última fase d’aquest acord, deixant així d’enviar diners amb partides pressupostàries per a una institució de la que molts no en som seguidors (últims estudis ens diuen que nomès el 49% dels joves espanyols es declaren creients catòlics, ja siguin practicants o no). I reclamem que quan aquest pas necessari per a complir la legalitat internacional (que sorgeix de l’acord de 1979) es doni i l’Església es quedi amb el finançament que cada espanyol li vulgui donar restant-ho al que rep l’estat. Tot i això, apostem també perquè es doni un pas més endavant encara, molt més valent i que requerirà un gran esforç per part de les institucions: arribar al sistema que existeix a Alemanya. En aquest país el finançament es fa a través també de la declaració de la renda, però l’estat no cedeix una part del que hauria de rebre, si no que fa de simple recaptador. A Espanya creiem que s’hauria d’assolir aquest model de finançament, que acabaria realitzant-se a través d’aportacions de la ciutadania a la declaració de la renda, en la que existiria la possibilitat que els ciutadans que volguessin predestinessin diners a la institució catòlica marcant-ho també a la seva pròpia declaració, però aquesta quantitat no es restaria de la quota íntegra de l’IRPF, si no que se li hauria de sumar aquest 0.5% que seria el que es destinaria a l’Església.
Amb aquestes mesures es reforçaria el caràcter laic de l’Estat (recordem que la Constitució Espanyola diu que l’Estat no podrà finançar cap religió) i a canvi aquest rebria més diners del que rep ara mateix, podent així destinar mes partides pressupostàries a temes socials que sí que preocupen a la gran part de la població del nostre país, com serien la falta de vivenda, la sanitat, l’educació,...
I per concloure el nostre manifest, només recordar que des de JSC demanem que es deixi de finançar a l’Església a costa de tots els ciutadans, i que el que s’hauria de fer és deixar que l’Església sigui “tan rica o tan pobre com la societat espanyola volgués”, i des d’aquí donem tot el suport i ajuda necessaris al Govern i a la resta de partits polítics i associacions per tal que se sumin a aquesta proposta.
Perquè els diners de la societat espanyola han de ser per la societat espanyola, o per on aquesta els vulgui destinar.
posted by Debats de la JSC Comarques Gironines @ 10:48 PM
1 comments
1 Comments:
Hem de ser optimistes en la nova legislació sobre finançament de l'Església catòlica. Per una banda, no podem demanar una utopia que s'acompleixi en poc temps, ja que les utopies requereixen molt d'esforç. Entenent, a més, utopia en el sentit d'Innerarity, és a dir, en tant que idea difícil per la qual cal lluitar. No en el sentit d'utopia noucentista o superada, com per exemple un món feliç i comunista o un paradís fet realitat, imaginat pels nacionalistes.
A més, hem de tenir en compte que l'Església haurà de pagar impostos, fet que significarà un avenç considerable, i uns ingressos per l'Estat que podrà destinar a mesures de justícia social.
L'Església sempre ha estat un factor de divisió entre les "dues espanyes". Sinó només cal analitzar la Segona República. Amb una història, a més, plena de suport a elements reaccionaris, com el franquisme, i d'atac sense treva els governs d'esquerra, abans amb Azañai ara amb els socialistes de Zapatero.
Publica un comentari
<< Home